Relacions de parella

Hi ha dues idees errònies que influeixen en els problemes de parella: esperar que l’altra persona faci el que nosaltres pensem que ha de fer i una visió poc realista de com ha de ser la relació.

En el primer cas, exigim que la parella es comporti com nosaltres creiem que ho ha de fer, i estem convençuts que ha de ser així. Si no ho fa, el condemnem per la seva manera d’actuar i li atorguem tota la responsabilitat dels nostres mals. La nostre exigència és fer l’altre a la nostra mida.

En el segon cas, confonem la relació formal amb la relació de confiança. Sabem que en les relacions formals (amics, companys) ens esforcem amb un tracte més respectuós, i exigim el mateix a la parella quan en aquesta relació més que esforç hi ha espontaneïtat. En la convivència fàcilment sorgeixen reaccions d’irritació, insensibles o difícils, però esperem per part de l’altre un tracte constant amable i afectuós.

Aquestes exigències infantils estimulen els problemes, perquè porten a la frustració i a la desil·lusió. Per descomptat que seria fantàstic que la nostre parella sempre es comportés i fos com voldríem, però en realitat i ha moltes probabilitats que això no sigui així. La dificultat es troba en que ens aferrem a la idea que “ha de ser i comportar-se” com nosaltres volem que ho faci, només pel fet que nosaltres així ho volem.

Reduir l’exigència permet canviar la ràbia per la molèstia. En la molèstia ens diem “no m’agrada el que fas i intentaré fer alguna cosa perquè no es repeteixi”; en la ràbia ens diem “com que no m’agrada el que fas, ho has de deixar de fer”.

Cadascun de nosaltres pot fer alguna cosa per millorar la situació, però en lloc d’això sovint ens concentrem a culpar l’altre i esperar que canviï. Evidentment, no canviarà res fins que un dels dos no es plantegi: “què puc fer per millorar la relació?”com ho puc fer?”.