diumenge, 29 de juliol del 2018

La Culpa I






¿Qué es la culpa?,  ¿Por qué nos sentimos culpables?

La culpa es una emoción que sentimos cuándo “creemos” que hemos hecho algo mal, somos responsables del malestar de otros, no lo hemos hecho bien.

Pero probablemente si solo nos quedáramos con la idea de que hemos hecho algo mal, no nos sentiríamos culpables, sino que nos sentiríamos apesadumbrados, arrepentidos, pero no culpables.

¿Cuándo nos sentimos culpables o porqué? Porqué de la percepción de haber hecho algo malo, pasamos a la interpretación errónea de que hemos sido malos, “lo he hecho mal, entonces SOY MALO”. Como si una acción o un comportamiento me definiera a mí completamente.

La diferencia entre sentirse apesadumbrado (he cometido un error)  y sentirse culpable (soy malo) estriba en que en el primer caso se refiere a mi comportamiento, algo que puedo rectificar y en el segundo a mi persona,  cosa que no puedo modificar.

Aceptando, cómo es evidente, que lo que sentimos depende de la interpretación que hacemos de unos hechos y que la interpretación no es otra cosa que pensamientos, evidentemente, el “soy malo” es un pensamiento sobre mí y el responsable de que me sienta culpable. Así pues, la culpa no viene directamente del hecho de que yo haya HECHO algo mal, sino de “creer” que “soy malo” si he hecho algo mal o he causado molestia a alguien.

De todo esto se puede deducir que, si yo hago algo mal hecho o el otro se enfada o se molesta conmigo, entonces “soy malo”, y siguiendo esta deducción, si soy malo cuando hago algo mal, quiere decir que para ser bueno no puedo equivocarme o, lo que es lo mismo, debo hacerlo perfecto para ser bueno.

Por tanto, la culpa viene directamente de la idea de que no podemos equivocarnos, debemos ser perfectos o de no aceptarnos con errores.

Lo que nos podemos plantear cuando nos sentimos culpables es:
·        ¿Debo hacerlo siempre todo perfecto (debo ser el amigo/a perfecto/a, el padre perfecto/a, el hijo/a perfecto/a…)?
·        ¿Es cierto que no puedo equivocarme¿? ¿Por qué no?
·        ¿Tengo derecho a equivocarme?
·        En realidad, si cometo un error, ¿esto ya me convierte en una persona que no ES BUENA? ¿Por un error me convierto en malo?

Para reducir la culpa, tenemos que considerarnos seres que podemos cometer errores, porque esto forma parte de nuestra naturaleza. Además de tener en cuenta que lo que hacemos no nos determina, ya que a veces hago cosas buenas y a veces hago cosas mal hechas. Igual que no soy bueno, cuando lo hago bien, tampoco soy malo cuando hago algo mal. Otra cosa es que pueda valorar si he hecho una cosa mal hecha o bien hecha y rectificar si ha estado mal. Pero no es lo mismo SER que HACER.
Muchas veces nos sentimos culpables sin haber hecho nada, simplemente por qué alguien nos pone mala cara o se enfada por algo que hemos dicho o hecho...



La culpa I

 Què és la culpa? Perquè ens sentim culpables?

 La culpa és una emoció que sentim quan “creiem” que hem fet alguna cosa malament, alguna cosa mal feta, som responsables del malestar d’un altre, no ho hem fet bé.
Però probablement si tant sols  ens quedéssim amb la idea de que hem fet alguna cosa mal feta, no ens sentiríem culpables, sinó que ens sentiríem afligits, penedits  però no culpables.

Quan ens sentim culpables o perquè? Perquè de la percepció d’ haver fet alguna cosa mal feta, passem a la interpretació errònia de que hem sigut dolents, “ho he fet malament, llavors SÓC  DOLENT”. Com si una acció o un comportament em definís a mi completament.

La diferència entre sentir-nos afligits (he comés un error)  i sentir-nos culpables (sóc dolent) rau en que en el primer cas es refereix al meu comportament, fet que puc rectificar i en el segon a la meva persona,  cosa que no puc modificar.

Acceptant, com és evident, que el que sentim depèn de la interpretació que fem d’uns fets i que la interpretació són els pensaments, evidentment el “sóc dolent” és un pensament sobre mi i el responsable de que em sentí culpable. Per tant, la culpa no ve directament del fet que jo hagi FET una cosa mal feta, sinó de “creure” que “sóc dolent” si he fet alguna cosa malament o he molestat a algú.

De tot això es dedueix que, si jo faig una cosa mal feta o l’altre s’enfada o es molesta amb mi, llavors “sóc dolent”, i seguint aquesta deducció, si sóc dolent quan faig una cosa mal feta, vol dir que per ser bo no puc equivocar-me o, el que és el mateix, he de fer-ho perfecte per ser bo.

Per tant, la culpa ve directament de la idea de que no podem equivocar-nos, hem de ser “perfectes”, o de no acceptar-nos amb l’error.

El que ens podem plantejar quan en sentim culpables és,
·        HE de fer-ho sempre tot perfecte (he de ser l’amic/ga perfecte, el pare/mare perfecte, el fill/a perfecte…)?,
·        és cert que no puc fallar ni equivocar-me? Perquè no?
·        Tinc dret a equivocar-me?
·        En realitat, si he fet un error, això ja em converteix en una persona que no ÉS bona? Per un error, em converteixo en dolent?

Per reduir la culpa, hem de considerar-nos essers que podem cometre errors, perquè això forma part de la nostra naturalesa. A més de tenir en compte que els nostres fets no ens determinen, ja que de vagades faig coses bones i de vegades faig coses dolentes. Igual que no sóc bo, quan ho faig bé, tampoc sóc dolent quan ho faig malament. Un altre cosa és que pugui valorar si he fet una cosa mal feta o ben feta i rectificar si ha estat malament. Però no és el mateix SER que FER.
Moltes vegades ens sentim culpables sense haver fet res, simplement per què algú ens posa mala cara o s’enfada per alguna cosa que hem dit o fet…  





diumenge, 27 de maig del 2018

Aprendre a dir "no"



Possiblement en la nostra infància es van oblidar d’ensenyar-nos a dir “no”. Aquest és un problema molt generalitzat en la nostre cultura, però en el cas de les dones es produeix encara més. Ens han educat per ser “bones”, “educades” i agradar als altres, i segurament la majoria de nosaltres hem pensat que ho havíem de fer. Per aquesta raó segurament, estem tan disposades a sacrificar el nostre temps per atendre les necessitats dels altres.

Perquè ens costa tant dir “no”?
Per agradar, per la preocupació en l’altre, per evitar situacions de confrontació, per evitar el sentiment de culpa si l’altre es molesta?

Tenir dificultats en dir “no” suposa entrar en un cercle viciós que costa molt de trencar: cada vegada ens comprometem a més coses (a casa, a la feina, amb els amics...) à els altres aprenen que poden comptar-hi à el perill de la seva possible decepció creix à i nosaltres, docs, ens comprometem més.

Podrem mantenir tots els compromisos? Podem dir “sí” a totes les demandes que ens fan? On posem el límit?

Per aconseguir els nostres objectius és molt important saber dir “no”.

En realitat cada dia diem “no” a moltes coses, perquè sempre darrera de cada decisió i d’un “sí” a algú, hi ha alguna renúncia o un “no” a una altre persona (encara que sigui a tu mateix). El problema és què respectem més, a nosaltres mateixos o als altres?

La propera vegada que alguna persona et demani que t’oblidis de les teves prioritats, valora els costos que això tindrà en el teu temps, els teus projectes i interessos personals. La millor manera d’aprendre a dir “no” és començant a practicar-ho.

Comença a practicar aquesta setmana. Digues “no” a qualsevol oferta o petició que no t’interessi. Després de fer-ho, pregunta’t com et sents i què ha passat? T’han abandonat els teus amics, la parella...?

Com ho fem? Per començar a practicar es suggereix la tècnica de l’autoafirmació en “entrepà”, posant davant i darrera del que volem dir, (el “no”), dues afirmacions assertives. Per exemple:
1. “T’agraeixo molt el que em proposes,
2. però ara mateix no em ve de gust,
3. la propera vegada que ho planifiqueu m’encantaria que m’ho diguéssiu”.

D’aquesta manera estem dient el que volem, però sempre reconeixent i respectant els sentiments i opinions dels altres.

Recorda: “tens dret a dir “no” i a no sentir-te culpable per fer-ho”.

Què tenir en compte en la pràctica:
Vols fer realment el que t’estan demanant? Pensa-ho sense presses, no et deixis portar per l’ impuls de dir “si”. Observa si TU realment desitges fer-ho o no, separant dels desitjos o expectatives de l’altre.
Tens dret a pensar-t’ho. No donis una resposta en aquest moment, pots dir: “deixem que ho pensi i et dic alguna cosa després”, o “tinc que veure si no tinc altres compromisos”. Així podràs observar si el que t’estan demanant ho vols fer o no.
Tens temps per fer-ho? Moltes vegades no es que no volem, sinó que no tenim temps. Considera les teves prioritats i si decideixes que pots dedicar temps als altres sense modificar els teus projectes, endavant. Si no es així, toca dir “no”.
Punt intermedi. Pot ser que no vulguis fer exactament el que et demanen, però sí disposat a trobar un resultat bo per totes dues parts. Digues “no”, però proposa una alternativa: “mira, avui no puc ajudar-te, però si no t’és molt urgent, demà podria”.
Honest i amable. No cal entrar en detalls, dir “no” de manera amable i amb seguretat en la teva decisió. Els altres aprendran a respectar-te, sobretot si tu et respectes primer.

Recorda: El més important és que sàpigues què es el millor per a tu, què va amb els teus plans i projectes i què no. D’’aquesta manera seràs tu qui decideixi quan dir “sí” i quan dir “no”.

Exercici:

  1. Anota en un paper una situació en la que no vas dir “no” i respon-te Què em va impedir dir “no”? Quines conseqüències va tenir? Com em vaig sentir?
  1. Anota una situació en la que t’agradaria dir “no”. Com ho diria? Quines conseqüències podria tenir? Com em puc sentir?




diumenge, 11 d’octubre del 2015

Relacions de parella


Hi ha dues idees errònies que influeixen en els problemes de parella: esperar que l’altra persona faci el que nosaltres pensem que ha de fer i una visió poc realista de com ha de ser la relació.

En el primer cas, exigim que la parella es comporti com nosaltres creiem que ho ha de fer, i estem convençuts que ha de ser així. Si no ho fa, el condemnem per la seva manera d’actuar i li atorguem tota la responsabilitat dels nostres mals. La nostre exigència és fer l’altre a la nostra mida.

En el segon cas, confonem la relació formal amb la relació de confiança. Sabem que en les relacions formals (amics, companys) ens esforcem amb un tracte més respectuós, i exigim el mateix a la parella quan en aquesta relació més que esforç hi ha espontaneïtat. En la convivència fàcilment sorgeixen reaccions d’irritació, insensibles o difícils, però esperem per part de l’altre un tracte constant amable i afectuós.

Aquestes exigències infantils estimulen els problemes, perquè porten a la frustració i a la desil·lusió. Per descomptat que seria fantàstic que la nostre parella sempre es comportés i fos com voldríem, però en realitat i ha moltes probabilitats que això no sigui així. La dificultat es troba en que ens aferrem a la idea que “ha de ser i comportar-se” com nosaltres volem que ho faci, només pel fet que nosaltres així ho volem.

Reduir l’exigència permet canviar la ràbia per la molèstia. En la molèstia ens diem “no m’agrada el que fas i intentaré fer alguna cosa perquè no es repeteixi”; en la ràbia ens diem “com que no m’agrada el que fas, ho has de deixar de fer”.

Cadascun de nosaltres pot fer alguna cosa per millorar la situació, però en lloc d’això sovint ens concentrem a culpar l’altre i esperar que canviï. Evidentment, no canviarà res fins que un dels dos no es plantegi: “què puc fer per millorar la relació?”com ho puc fer?”.



divendres, 19 de juny del 2015

L'Ansietat


L’ansietat, mecanisme de defensa necessari per a sobreviure, es converteix sovint en un problema que ens fa mal viure. De fet, no ens convé desfer-nos totalment de ella ja que ens alerta de que estem en perill, per tant, podem considerar-la una aliada.

En la actualitat no solem viure situacions de perill. Però l’ansietat és un dels trastorns més freqüents. Què és el que fa que es donin aquestes reaccions quan no són necessàries?

Els nostres desitjos moltes vegades són frustrats per esdeveniments externs. L’ansietat ens alerta de possibles fets desagradables o que perjudiquen els nostres objectius. Per tant, promou la tendència a actuar i ens prepara per a defensar-los. La reacció saludable són sentiments negatius sans i útils de decepció i tristesa que promouen la previsió, aprendre dels errors i reaccionar per millorar la situació.
Les emocions intenses com la frustració i la depressió, en canvi, provoquen falta d’eficàcia i interfereixen en l’acció, perquè generan preocupació, ens obsessionen i dificulten poder pensar amb claredat, provocant  el desastre previst.

Podem triar com reaccionar? No podem canviar els fets, però si modificar el grau d’ansietat que aquests ens provoquen i passar d’una preocupació bloquejant a una sana inquietud i ocupació. Nosaltres mateixos generem aquest estat i,  per tant, també tenim la capacitat de reduir-lo.

L’ansietat insana és producte del pensament ‘irrealista’. Són pors irracionals perquè és poc probable que passin i són el resultat de considerar una petita probabilitat com si fos un fet molt probable: producte d’un pensament exagerat.

El problema apareix quan ens diem que no podrem suportar viure sense allò que tant desitgem. A les hores convertim un desig en una necessitat per viure. Per tant, l’ansietat ve donada per l’autoexigència que genera la necessitat de seguretat d’un fet.

Hem de treballar per aconseguir els desitjos i les aspiracions. Però si veiem que es converteixen en imposicions, reflexionar-hi per evitar  l’exigència destructiva. No es tracte de canviar els nostre desitjos, fites o valors, sinó mantenir-los sempre com a preferències.


divendres, 22 de maig del 2015

Definición de Psicología, según wikipedia.

Wikipedia:

"La psicología se define como la ciencia que trata la conducta y los procesos mentales de los individuos, cuyo campo de estudio abarca todos los aspectos de la experiencia humana. "La psicología explora conceptos como la percepción, la atención, la motivación, la emoción, el funcionamiento del cerebro, la inteligencia, el pensamiento, la personalidad, las relaciones personales, la conciencia y la inconsciencia. En las últimas décadas los psicólogos también están siendo empleados en los departamentos de recursos humanos de las organizaciones, en áreas relacionadas con el desarrollo infantil y del envejecimiento, los deportes, los medios de comunicación, el mundo del derecho y las ciencias forenses. Aunque la mayor parte de los psicólogos están involucrados profesionalmente en actividades terapéuticas (clínica, consultoría, educación), una parte también se dedica a la investigación desde las universidades sobre un amplio rango de temas relacionados con el comportamiento y el pensamiento humano."

dissabte, 9 de maig del 2015

Introducció...

Actualitzar les vivències que ens han afectat en el passat ens ajuda a millorar el malestar del moment. Però l'experiència personal i professional m'ha demostrat que pot no ser suficient per aconseguir l'objectiu final del psicòleg: ajudar a la persona a adquirir autonomia per fer front als problemes que li afectaran al llarg de la seva vida.

Amb una formació en psicopatologia clinica i en psicologia humanista, i des d'una perspectiva integradora, enfoco la teràpia en funció de les necessitats personals, centrant-me en el present i en els mecanismes automàtics del pensament que mantenen els problemes amb la finalitat d'adquirir recursos i estratègies per pensar de manera més eficaç.

El marc de referència amb què treballo és la Teràpia Racional Emotiva Conductual, una teràpia breu amb una visió psicoeducativa, es a dir, orientada a l'aprenentatge d'habilitats per fer front als problemes presents i futurs.